Un documental de Xavier Montanyà, que s'estrena el 10 de maig a TV3, revela les connexions nazis de la xarxa d'espionatge pagada per Cambó, March i altres financers
Espies contra la República
IGNASI ARAGAY
Avui es compleix el 79 aniversari de la proclamació de la República. L'estudi i record de com va sorgir, quina vida i quin final va tenir aquell règim democràtic és una matèria inesgotable. Aquests dies el Memorial Democràtic celebra l'efemèride amb actes diversos, entre els quals s'inclou la projecció, demà, del documental Espies de Franco, de Xavier Montanyà, concebut a partir de les recerques de l'historiador Jordi Guixé als arxius francesos.
El treball mostra les connexions amb l'extrema dreta europea, inclosos els serveis d'espionatge nazi (Abwher) i italià (OVRA), de la xarxa d'espies inicialment impulsada per potentants com Francesc Cambó, Joan March, José Quiñones de León o financers bascos, més endavant controlada pel govern de Burgos i en la qual van col·laborar periodistes com Josep Pla i Carles Sentís. "Tot i que hi surten, la intenció del documental ha estat anar més enllà d'aquests noms", assenyala Montanyà.
L'obra, produïda per Batabat amb el suport de diverses televisions i la col·laboració del Memorial, a Catalunya s'estrenarà el 10 de maig a TV3 i ja s'ha passat en canals i festivals francesos. L'equip de Montanyà, que ha trigat un any a completar el projecte, ha volgut trencar amb el relativisme "que encara pesa sobre aquell episodi d'espionatge, que no va ser anecdòtic, ja que s'estava en guerra i hi havia moltes vides en joc, i en primer lloc deixar clar que allò va ser espionatge". Segons aquest periodista, especialitzat en documentals de caràcter històric i cultural, la documentació del contraespionatge dut a terme pels serveis policials francesos i la documentació del quarter general franquista, avui conservada a l'Arxiu Militar d'Àvila, que mostra l'estreta relació amb aquella xarxa antirepublicana establerta a França, "proven tant la importància de les informacions trameses com el seu caràcter indiscutible d'espionatge".
El documental se situa en quatre escenaris: Marsella, Biarritz, París i Barcelona. Els tres primers són ciutats on hi havia bases estables de la xarxa a favor de Franco, mentre que la capital catalana serveix de contrapunt de les conseqüències que algunes de les tasques d'espionatge van tenir. Tal com consta en un mapa conservat a Àvila, només a Barcelona el Servicio de Información de la Frontera del Norte de España (SIFNE), que capitanejava Josep Bertran i Musitu, va detallar 220 objectius a bombardejar. Aquella informació al capdavall tindria com a resultat milers de morts innocents a causa dels bombardejos italians.
Bertran i Musitu, de qui es mencionen contactes amb agents nazis per aprendre tàctiques d'espionatge, fins i tot va incloure com a objectiu a bombardejar la seva pròpia mansió al barri barceloní del Putget, que va arribar a acollir el ministeri de la Guerra de la República. Des d'aquest fastuós casalot, que encara avui pertany a la família i on es conserva un important refugi antiaeri, un testimoni anònim proper al polític de la Lliga Regionalista explica al documental com Bertran i Musitu va crear la xarxa d'espies amb homes de confiança que ja havien col·laborat amb ell dècades enrere en el sometent armat per combatre el sindicalisme anarquista.
Guixé, que ha estudiat el complex entramat de l'espionatge profranquista a França i la seva pervivència fins a la Guerra Freda (Publicacions de la Universitat de València li publicarà aviat la part més substancial de la seva tesi doctoral), resumeix: "Per iniciativa pròpia, financers monàrquics i de dretes, sobretot catalans i bascos, pagaven, i altres elements executaven". Entre els executors hi havia, per exemple, l'aventurer falangista Julián Troncoso, que acabaria detingut. Tots ells comptaven amb el suport d'agents d'enllaç alemanys i italians, que assessoraven o proveïen material, com els dos equips de telègraf alemanys localitzats a Biarritz per passar missatges codificats. La ultradreta francesa (grups com La Cagoule o La Croix de Feu) també va implicar-s'hi. Al documental s'esmenta la detenció de funcionaris francesos de telègrafs i correus de Marsella que es dedicaven a interceptar missatges entre els governs francès i espanyol. Sabotatges a vaixells amb destí a l'Espanya republicana o actes de terrorisme desestabilitzadors van formar part d'un moviment complex que va agrupar monàrquics i dreta feixista europea, i que va passar del voluntarisme inicial a la professionalització. "En molts casos, Franco va acabar pagant els serveis prestats", diu Guixé.
L'inici del documental se situa al 12 d'agost de 1937, quan la premsa gal·la publica la descoberta d'una xarxa d'espies al servei de Franco. A partir d'aquí comença la desfilada de testimonis, periodistes i experts, entre ells Guixé. Fins i tot un mariner, Jean Rivoual, recorda els enfrontaments al port marsellès entre sindicalistes i grups d'extrema dreta, amb la invervenció, també, de mafiosos locals, com el famós duo Carboni i Spirito, que haurien provat d'impedir que els comunistes enviessin vaixells amb ajut a la República espanyola.
El nonagenari Carles Sentís va declinar participar en el documental per motius d'edat, mentre que la biògrafa de Josep Pla Cristina Badosa afirma que l'autor d'El quadern gris es va penedir d'aquella col·laboració almenys en una ocasió: en una visita a Mallorca, plorós i amb una quantitat considerable d'alcohol al cos, hauria reconegut davant de Josep M. Llompart i Francesc de B. Moll que les feines que va fer a Marsella van ser indignes i miserables. En canvi, per Adi Enberg, companya de Pla, allò no va ser mes que una aventura, diu Badosa.
1 opinió 
